Damnatio memoriae és una locució llatina que significa literalment ‘condemna de la memòria’. Era una pràctica de l’antiga Roma consistent en, com el seu propi nom indica, condemnar el record d’un enemic de l’Estat després de la seva mort. Quan el Senat Romà decretava oficialment la damnatio memoriae, es procedia a eliminar tot el que recordés al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot s’arribava a la prohibició d’usar el seu nom. Molts emperadors també es van veure afectats per aquesta pràctica.
Al País Valencià tenim motius sobrats per recuperar aquesta fórmula jurídica, actualitzant-la. Tinc els meus dubtes si té encaix en la nostra legislació. El cas contrari si el té, tenim Altes Distincions, privilegis nats de pertinença al Consell Jurídic Consultiu, posar noms d’autoritats a vies públiques, etc.
Condemnar el record de algú nefast per a la nostra terra seria una manera de que no pogués sota cap concepte tindre els reconeixements que preveu la llei. No caldria esperar que es muira, ja que en el cas de Roma la contrapartida era la deïficació, i no és el cas.
Eliminar els noms de plaques d’inauguració, treure tractaments, i prohibir privilegis futurs seria la nova Damnatio memoriae valenciana.
Candidats no ens falten, condemnats com Carlos Fabra, Rafael Blasco i candidats a ser condemnats tenim molts més, Rita Barberà, Juan Cotino, Francisco Camps, Lola Jonshon, Vicente Rambla, Sonia Castedo, Ricardo Costa, Milagrosa Martínez i un llarg etc.
Buidant el pap 