LES MARTINGALES CASTOR, VALMOR, AUTOPISTES RADIALS DE MADRID.

Ricardo Pérez, procedeix d’una família que a la Guerra Civil va aconseguir les seves propietats denunciant com rojos als seus veïns. Aquests van ser afusellats i les propietats que el iaio havia aconseguit amb el seu treball al llarg dels anys van passar a la família Pérez.

Ricardo Pérez, després d’anys de festes i saraus gràcies a les rendes de les propietats confiscades decideix muntar una discoteca al seu poble, com a bon fill del règim, considera que les legislacions que l’obliguen a insonoritzar el local, a tenir una sèrie de mesures de seguretat per als seus clients no van amb ell. Obre el negoci saltant-se aquesta legislació, amb la vista grossa de l’alcalde del seu poble, fill del règim reconvertit en demòcrata al PP i confiscador com la família de Francisco José. L’alcalde considera molt important que es munten negocis d’oci al poble, ja que la gent jove surt del poble amb el risc a la carretera que això implica.

La discoteca s’omple de gom a gom tots els caps de setmana, el negoci va pel bon cami, però els veïns es queixen de sorolls, els clients protesten per les condicions de seguretat del local no es controla gens l’aforament. Els veïns denuncien les sorolls amb els que han de malviure des que Pérez va obrir la discoteca. Els veïns tramiten la denúncia i un jutge jove sentència que la discoteca ha de ser tancada ja que no compleix amb la legislació vigent. Pérez creu que és una injustícia i al·lega que ha fet una inversió considerable per al bé de la gent jove del poble i que no és just que la perda.

El seu amic l’alcalde del PP, obligat pel jutge, tanca la discoteca, però al seu torn determina que atès que el seu amic ha estat un emprenedor en benefici dels joves, l’ajuntament li va a reintegrar tot l’invertit i ho farà mitjançant una nova taxa a les consumicions de tots els bars del poble. Tots contents, els veïns han aconseguit tancar la discoteca i poden descansar, Pérez encantat i disposat a intentar-ho denou, ja que ha recuperat la mala inversió que va fer en el seu moment gràcies al seu amic l’alcalde. Sembla que ara el tempta invertir en l’equip de futbol local. La resta de veïns del pobles fotuts per tindre que pagar més per les casalles.

En el mateix poble, Josep Ferrer, nét dels perdedors de la Guerra Civil, és acomiadat del seu treball com a obrer en una multinacional relacionada amb els treballs de soldadura. Té dos fills menuts i després de fer algun curset de reciclatge, es treu la titulació per exercir de lampista, decideix cobrar tot el subsidi d’atur d’una vegada per emprendre una xicoteta empresa de lampisteria. S’assessora i munta la seva petita empresa d’acord amb totes les condicions legals que s’exigeixen, es dóna d’alta d’autònom, es dóna d’alta en la declaració censal com a treballador per compte propi i escull el règim de mòduls per pagar l’IVA, sempre ha estat una persona legal. Inverteix tot l’atur en el negoci, aguanta diversos mesos, amb poca feina, li dóna únicament per pagar el Règim d’Autònoms i ha d’acudir a Càritas per poder donar de menjar als seus fills un plat de calent. Al final decideix tancar el negoci, ja que només guanya per pagar la Seguretat Social i ja l’han amenaçat d’embargament per no pagar dues mensualitats. Assabentat que el seu veí Pérezl ha aconseguit recuperar l’invertit en el seu negoci fallit, reclama el mateix tracte de l’alcalde del PP, però aquest li diu que emprendre té aquestes coses, es pot guanyar o perdre, i en el seu cas ha perdut i que el seu negoci no té cap interès per al poble.

Qualsevol semblança amb la realitat NO és pura coincidència.