Ací propose una tempesta d’idees que podrien protegir i promocionar millor el patrimoni cultural valencià, són idees que sorgeixen dels problemes que jo he detectat com a ciutadà i estudiós de l’art en general i del nostre patrimoni en particular i que no he vist en altres llocs . Aquestes idees que plantege hauríem d’analitzar si estan previstes o no d’alguna manera en l’actual legislació referida al patrimoni, o si estant previstes, i la legislació és massa laxa en la seua aplicació, o també si no estan fets els reglaments i decrets que les han de contemplar
Passe a esbossar unes, com he dit idees, sense contrastar la seua possibilitat d’execució o no, caldria analitzar-les i debatre-les
I.- Neteja dels entorns de Béns d’Interés Cultural Valencià (BICV) d’elements estranys que enterbolisquen la seua comprensió i visió, elements com cables aeris de les companyies elèctriques i de telefonia, restes de decoracions festeres, cartells publicitaris, antenes, aires condicionats, etc. No només en les façanes o sobrevols, també als carrers i places properes i des de les quals es té visió del BICV
En aquest aspecte caldria diferenciar els cablejats de les grans companyies i els cartells publicitaris dels elements de particulars com són les antenes i aires condicionats. Pel que fa als primers s’hauria d’exigir per llei la seua ocultació a càrrec de les mateixes companyies o l’adequació en cas de cartellera publicitària, per descomptat a càrrec de les companyies o empreses i sense cap possibilitat de la seua repercussió en el servei que presten. Pel que fa als elements de particulars, caldria buscar alguna línia d’ajuda perquè puguen realitzar els canvis necessaris. Les restes de decoracions festeres són més senzills de retirar, simplement no permetre la permanència d’aquests cables que subjecten les decoracions un cop acabada la seua finalitat.
Una altra qüestió més complicada seria l’adequació d’edificis no acords amb el BICV, però si es podria començar a legislar alguna cosa, una econòmica, deixar fora d’ordenació urbana aquests edificis fins que no s’adeqüen, posteriorment es podrien establir programes de reconversió de façanes o eliminació de volums en la línia de rehabilitació d’edificis com una part important de la recuperació de l’activitat de les empreses de construcció.
II.- Garantir que qualsevol tipus d’intervenció d’un BICV o fins i tot Bé de Rellevància Local siga realitzada per un equip interdisciplinari format per historiadors de l’art, arqueòlegs, arquitectes, i altres experts necessaris per a evitar el que ha passat fins ara, que en moltes intervencions ha primat més el lluïment i creativitat de l’arquitecte que la conservació clara de l’edifici Exemples: Corts Valencianes, Almodí, etc.
Per evitar complicitats en aquest equip interdisciplinari, el projecte hauria de ser revisat per un altre equip similar però de l’administració pública.
III.- Llegint per damunt la introducció de la Llei de Patrimoni Valencià, es pot observar la condescendència de la mateixa llei amb els propietaris privats de BICV, pel que fa a conservació, difusió, accés ciutadà al BICV, etc.; al·lega la llei que l’administració pública no té mitjans per ser més estricta en aquestes obligacions dels titulars dels BICV i que és molt millor fomentar l’estima general al patrimoni cultural i promoure l’interés dels propietaris en conservar, restaurar i rehabilitar les seues propietats catalogades.
Com s’ha pogut observar durant els anys de vigència de la nostra llei de patrimoni, des de 1998 i des de 1985 de la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, aquest bonisme de la llei no ha evitat veritables barbaritats en la protecció i tampoc ha impedit l’abandonament i deteriorament de molts BICV.
Caldria intentar endurir les obligacions dels propietaris de BICV pel que fa a rehabilitació, conservació, difusió i accés a aquests.
Hem de ser conscients que no n’hi ha prou amb fomentar l’estima entre la població en general i en els propietaris en particular, que també, però amb límits que impedeixen que mentre arriba l’interés dels propietaris en conservar el bé en qüestió, aquest acabe en ruïna. (Castell de Corbera, Monestir de Sant Vicent de La Roqueta)
Eines com l’expropiació, l’execució subsidiària i altres haurien d’estar reglamentades d’una manera més garantista amb els béns i menys garantista amb els propietaris.
Una de les obligacions que tenen els propietaris dels BICV és la de facilitar la seua visita per part del públic en general com a mínim durant cinc dies al mes per facilitar-hi l’adequat coneixement i difusió pública. En la mateixa llei la Conselleria pot dispensar d’aquesta obligació de manera parcial o total de manera justificada. La llei hauria d’ampliar aquests dies de visita i en cap cas dispensar d’aquesta obligació quan el bé haja estat rehabilitat amb pressupostos públics, com és el cas dels béns de l’Església Catòlica, la propietària més gran de BICV, mitjançant la Fundació de la Llum de les Imatges. És trist comprovar que molts dels temples que han estat rehabilitats amb diners públics, un cop passada l’exposició d’aquesta Fundació, romanguen tancats la majoria del temps, no publiciten horaris de visita i no faciliten l’accés per a la seua contemplació (Èsglesia de Sant Andreu en València).
La mateixa llei estableix que l’administració pública ha de facilitar l’assistència perquè es complisca aquesta obligació. La llei també estableix que hauran de respectar el dret a la intimitat personal i familiar, en cap cas considera que les celebracions que tenen lloc en aquests temples poden ser al·legacions per impedir l’accés al públic, mentre aquestes celebracions no es duen a terme. Els horaris de les celebracions no ocupen tota la jornada i per tant no tenen per què impedir l’accés. Evidentment sí que haurien de respectar-se els horaris de culte per preservar la intimitat que poden requerir els mateixos. En cap cas s’hauria d’admetre l’expansió de les hores de culte amb l’única finalitat d’impedir l’accés al públic.
IV.- Desafecció d’usos administratius de BICV de titularitat pública. Quan es reinstaura la Generalitat Valenciana, la nova administració necessita molts edificis per instal·lar les seues dependències: conselleries i altres dependències administratives. Aquesta necessitat s’aprofita d’una altra necessitat, la de rehabilitar edificis singulars, molts d’ells BICV, en estat lamentable després dels anys de dictadura i especulació. Després de gairebé 30 anys, la mateixa Generalitat ha construït edificis de nova planta per a usos administratius la qual cosa podria facilitar la desafecció de nombrosos edificis BICV que pel seu propi ús impedeix el seu accés per a la difusió i contemplació ciutadana, traslladant aquests usos a aquests edificis de nova planta. Hi hauria excepcions de representativitat com el Palau dels Borja o de Benicarló (Corts Valencianes) i al Palau de la Generalitat.
En aquest cas hi ha el Convent de Sant Domènec, actual seu de la Capitania General de l’exèrcit espanyol, que a més d’estar en un edifici BICV, posa en perill el mateix per 
l’activitat que s’hi desenvolupa, ja que podria ser objectiu militar en cas de conflicte bèl·lic, qüestió que prohibeixen tractats internacionals signats per l’Estat Espanyol en 1960 com la Convenció de la Haia de 1954 que en el seu Article 4. Respecte als béns culturals en diu
- Les Altes Parts Contractants (és a dir, l’Estat Espanyol) es comprometen a respectar els béns culturals situats tant en el seu propi territori com en el de les altres altes parts contractants, abstenint-se d’utilitzar aquests béns, els seus sistemes de protecció i les seues proximitats immediates per a fins que poguessen exposar aquests béns a destrucció o deteriorament en cas de conflicte armat, i abstenint-se de tot acte d’hostilitat respecte de tals béns.
- Les obligacions definides en el paràgraf primer del present article no podran deixar de complir-se més que en el cas que una necessitat militar impedisca de manera imperativa el seu compliment.
D’acord amb això caldria exigir al Ministeri de Defensa el desallotjament del Convent de Sant Domènec i la seua cessió gratuïta a la Generalitat o, si s’escau a l’Ajuntament de València per fer un gran Centre Cultural.
El Palau de la Generalitat hauria de tenir uns horaris d’obertura al públic molt més amplis en la seua 
part noble. Única part que té un interés artístic, històric i identitari que interessa difondre si cap més. La part realitzada en els anys 60 del segle passat és on hi ha les dependències administratives del president de la Generalitat el que no impediria l’accés a la part noble, llevat els actes protocol·laris que fan servir aquesta part. Caldria eliminar la coberta de vidre que es va fer al pati gòtic sense fer cas als informes tècnics que la desaconsellaven.
V.- Una manera de promocionar el nostre patrimoni cultural és que siga mostrat i explicat correctament, tant a ciutadans valencians com als que ens visiten. Si s’escolta als guies que expliquen els nostres BICV es tindrà l’ocasió d’escoltar veritables barbaritats de la nostra història i la nostra cultura. Ciutats amb experiència cultural i tradició turística de qualitat com Florència, obliguen a qualsevol agència o grup organitzat a contractar guies turístics facilitats per l’ajuntament de la ciutat, que són els únics que poden mostrar i explicar les obres d’art d’aquesta ciutat. Els guies propis d’aquests grups es limiten únicament a acompanyar el grup.
La proposta aniria encaminada a crear en cada ajuntament o des de la mateixa Conselleria, una associació professional de guies turístics formada per tècnics turístics, historiadors de l’art, arqueòlegs o historiadors amb la preparació en idiomes convenient. Les agències, creuers, o grups organitzats estarien obligats a contractar els especialistes d’aquesta associació perquè guiaren exclusivament als turistes a l’hora de mostrar i explicar el nostre patrimoni cultural. Els guies propis de les agències o creuers es limitarien a realitzar la seua tasca pel que fa a comerç, restauració, diversió, etc.
Aquesta Associació o Agència, caldria pensar el nom, hauria de seleccionar els seus guies amb criteris establerts per l’administració, i fins i tot ser la mateixa administració la que seleccionés als seus components. Aquests haurien d’estar donats d’alta en totes les obligacions fiscals i laborals i obtindrien els seus emoluments de les contractacions que els feren els intermediaris turístics, no cobrarien res de l’administració, que únicament actuaria de garant de la qualitat dels guies.
VI.- Recolzar o iniciar, en cada cas, tots els tràmits necessaris per a presentar a la UNESCO la candidatura dels nuclis urbans de Morella i Bocairent com a Patrimonis de la Humanitat.
VII.- Encetar les negociacions oportunes para que obres mestresde l’Art Valencià tornen a la nostra terra i es gaudeixen per part dels valencians i valencianes sense eixir de la seua terra, per eixample el Retaule del Centenar de la Ploma de Ma
rçal de Sax, actualment en el Victoria and Albert Museum de Londres,
Sant Miquel de Tous de Bartolome Bermejo actualment a la National Gallery de Londres o La portada de la capella del Palau dels Sorells, actualment al Musée du Louvre de París.
Buidant el pap 