El deute que gràcies a la gestió del PP té al País Valencià és un dels més alts d’entre tots els de l’Estat, concretament en el tercer trimestre de 2014 ascendia a 35.892.000.000 € i tenim l’honor de ser els primers en el percentatge de deute respecte al nostre PIB, el 35.80 %. Per a què s’entenga cada valencià i valenciana deguem, xiquets i xiquetes inclosos, 6.235 € per càpita.
Des de 1995 que va entrar a governar el PP amb Eduardo Zaplana el deute ha anat creixent fins a la quantitat abans esmentada.
És cert que en aquesta mala gestió, ens ha fet més mal la negació a un finançament més just amb la nostra aportació, que el malbaratament que han perpetrat els successius governs del Partit Popular. I aquesta negació a concedir-nos un millor finançament per poder cobrir les transferències bàsiques com educació, sanitat i serveis socials, no només l’ha fet el Partit Popular, també l’ha fet el Partit Socialista; per l’únic que han utilitzat el nostre infrafinançament és per atacar-se mútuament quan indistintament han estat en el govern o oposició de l’Estat i en l’oposició o govern a la Generalitat, la veritat és, que des de fa 20 anys, als valencians i valencianes ens han carregat amb un deute que ens hipoteca el futur i condiciona greument la nostra recuperació econòmica.
L’Estat té un deute amb el País Valencià, que s’ha calculat per part d’una Comissió d’Experts encarregats per tots els grups parlamentaris de Les Corts Valencianes, d’aproximadament uns 13.500 milions d’euros. Podríem dir que aquesta és el deute històric que té l’Estat Espanyol amb tots i cadascun dels i les contribuents valencians i valencianes.
El govern del Partit Popular ens està finançant d’una manera paral·lela per evitar el tancament de serveis bàsics, mitjançant el FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica. En realitat és un préstec a un tipus d’interés que condiciona el futur d’un creixement en positiu. L’última ocurrència preelectoral ha estat perdonar els interessos de 2015, però el principal cal tornar-lo. I té lligada a la Generalitat, podríem dir intervinguda.
Si per una banda hem de tornar un deute extraordinari, fruit d’un infrafinançament històric i de l’altra l’Estat ens deu aquest deute històric, el compte és senzill, no pagar ni un euro fins que el deute històric estiga saldat.
Una vegada llançada aquesta condició in
negociable al Govern d’Espanya, establir converses amb l’Estat per aconseguir un sistema de finançament idèntic al que tenen bascos i navarresos, un Concert Econòmic, és dir, la solució als problemes de la Generalitat i de tota l’economia valenciana depèn de recuperar la sobirania fiscal. No per tindre un finançament millor per part de l’Estat, sinó per tindre les eines per a legislar sobre els nostres imposts i per a recaptar-losi administrar-los nosaltres. Després ja pactarem quina quantitat correspon pagar a l’Estat Espanyol pels serveis que presta al País Valencià, però la responsabilitat d’administrar els nostres recursos ha de ser nostra. No és presentable, que el nostre País Valencià, és a dir els contribuents, rebem molt menys del que aportem, és clar que els territoris no paguen impostos ni reben serveis, però sí els ciutadans i ciutadanes que hi viuen.
D’acord amb dades oficials del mateix Estat, els valencians i valencianes tenim una renda per càpita inferior a la mitjana de l’Estat, per la qual cosa hauríem de ser beneficiaris d’ajudes per aconseguir una pujada en aquesta renda per càpita, vivim en un país pobre. En canvi les nostres aportacions per al sosteniment de l’Estat són com si visquérem en un país ric, aportem solidàriament més del que hauríem d’aportar.
El País Valencià pateix una extracció colonial de rendes per part de l’Estat de 6.300 milions d’euros anuals en imposts que paguem, se’ls queden a Madrid i no els tornen en serveis i inversions per als nostres ciutadans. És lamentable que algunes comunitats siguen receptores de fons i puguen donar millors serveis públics, o puguen realitzar baixades d’impostos, mentre el País Valencià siga aportador net al fons solidari i tinga pitjors serveis, i és pràcticament impossible poder abaixar els impostos. La solidaritat no pot implicar la ruïna del solidari, i damunt que el destinatari d’aquesta solidaritat l’exigisca com una obligació incontestable, acompanyant a aquestes exigències de improperis diversos i atacs. Continuant oferint noves glòries a Espanya és molt roín per a les nostres butxaques i el nostre benestar.
Qualsevol ciutadà o ciutadana entén que paga uns impostos, per a canvi rebre uns serveis per fer-li la vida més còmoda. Aquests impostos han de sufragar els serveis més propers que té el ciutadà i ciutadana en primer lloc idesprés altres qüestions, entre els quals es troba la solidaritat amb altres ciutadans de la resta de l’Estat. És intolerable ser pagadors de primera i receptors de tercera, mes quan hauríem de ser receptors de primera. No volem més que els altres, volem el que es nostre. Com dia el gran Ovidi Montllor, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”
http://www.datosmacro.com/deuda/espana-comunidades-autonomas/valencia
Buidant el pap 